Les vigílies veganes

Activistes en pro dels drets dels animals fan guàrdia, d’una manera pacífica, davant d’un escorxador on reben els camions amb els animals que s’hauran de sacrificar.

S’acomiaden d’ells amb el desig que pateixin poc en la crua realitat que implica el seu sacrifici imminent. Els consolen amb paraules dolces. Ploren en silenci quan el camió s’endinsa en l’espai de la mort. No hi poden fer res.

A Europa ja fa una dècada que es fan aquests rituals. Cada vegada més hi ha joves que canvien de dieta, no per qüestions de salut. Avui tothom sap que la proteïna animal no es imprescindible i que és font de malalties com el colesterol, l’obesitat, l’àcid úric etc. i que en consumim en excés, quan la proteïna només hauria de ser un dotze per cent de la nostra dieta i no cal que sigui provinent d’animals, pot ser proteïna vegetal que ens ve via llegums, fruits secs, etc. i molt més saludable.

Els animalistes presents en les vigílies veganes són uns precursors en el tracte animal i saben que si estimen un animal domèstic com un gos o un gat, no hi ha cap diferència en estimar altres animals que respondrien igualment a la nostra comunicació si els haguéssim educat. Tot és una qüestió cultural i el que no canvia és que són animals no humans, intel·ligents i sensibles i que no mereixen haver nascut per morir en l’horrible espai d’un escorxador.

Ens hem aturat mai a pensar què poden sentir quan estan enxampats en el passadís que els prendrà la vida? No hi ha retorn. Us imagineu la seva mirada desconcertada i plena de por? La seva impotència? Quant temps haurà de durar aquest holocaust?

Xerrades a les escoles: L’escola Alba

Després de l’aturada per les festes de Nadal, les escoles continuen llurs activitats i també les xerrades de Tinença Responsable d’animals de companyia.

La primera escola que Plataforma Animalista ha visitat després de festes ha estat l’Escola Alba. Cinquanta alumnes de sisè han seguit amb interès les diferents parts de la presentació que ha il·lustrat la xerrada, amenitzada amb un viu debat.

En la majoria de punts hi estàvem d’acord, però és clar, no tot és fàcil d’entendre i d’acceptar quan anys de tradició ens condueixen al mateix punt: deixar cadellar la gossa o la gata perquè sempre ho hem vist així, com si aquest fat macabre estigués enganxat a la pell i no el poguéssim soltar. Uns que sí, altres que no. Des de Plataforma vàrem argumentar per què és important esterilitzar. Sintetitzarem un cop més.

Deixar criar el nostre animal implica que no ens podrem fer càrrec de tots els cadells. Si els regalem, el 50% , que són femelles, tornaran a cadellar dos cops a l’any si no hi posem remei. I d’aquí ve la gran quantitat d’animals amuntegats en CAAC’s i protectores, també assilvestrats que possiblement seran sacrificats a tret d’escopeta quan hi ha queixes de ramaders que els han mort el bestiar.

Al final de la xerrada suposem que molts ho van entendre, els altres dos o tres, tenen anys encara per capir que tot és millorable i tard o d’hora ho acabaran acceptant. Hi pot ajudar que passin uns mesos de voluntaris en una protectora per veure que en aquelles carones precioses de cadells hi pot haver un futur incert i ple de dolor. Dins d’aquests espais s’hi condensen històries tristes de vides maltractades. Controlar els naixements és apostar per la qualitat de vida.

Es bonic veure com s’expliquen, i com fan un esforç per canviar de parer. I encara que no sempre ho aconseguim, hem plantat una llavoreta amb l’esperança que floreixi. Va ser un plaer parlar amb un sisè tan eixerit, visitar l’escola en un entorn privilegiat un altre plaer i l’acollida del professorat un altre. Un bon record per tornar-hi!

El fred i l’ús de pells

Avui dia ja no hi ha excusa per continuar utilitzant pells d’animals en temps de fred. No hi ha excusa perquè no n’hi ha hagut mai. Exceptuant els temps primers i reculats de pura supervivència prehistòrica, en què no es coneixia el teixit, avui utilitzar pells d’animals és ben bé una immoralitat

No són necessàries per fugir del fred ja que hi ha molts materials excel·lents i tant o més confortables. Tampoc és un motiu de lluïment donat que les persones que les utilitzen provoquen el rebuig i l’animadversió més profunda del seu proïsme. Per molta gent un abric o jaqueta de pells està relacionada amb l’estètica macabra de la mort i la crueltat. Veure la pell damunt d’un humà recorda l’animal enxampat per arrabassar-li allò que el lliga a la vida, la seva pell.

Uns són animals salvatges, de vegades espècies a punt de l’extinció, altres són animals de granja dels quals s’aprofita tot, carn i pell, altres són criats només per extreure’n la pell. Tots ells tenen un denominador comú: són éssers vius que tenen el dret inalienable de continuar vius. La vida només és de qui té el privilegi de tenir-la. Una vida només és del cos que la posseeix. Utilitzar la pell d’un animal desperta unes vibracions tan negatives que només una persona inconscient pot utilitzar-la sense rubor.

Moltes estrelles del cinema, persones del món de la cultura, la política, l’esport… s’han atrinxerat en contra de l’ús de pells.
I si no us podeu resistir a la seva bellesa intrínseca hi ha la pell sintètica que té uns atributs semblants sense gota de patiment. De veritat que no hi veieu la diferència?

Una et reconforta el cos però et trinxa l’ànima, l’altra t’ho reconforta tot i et diu que no hi ha cap rastre de crueltat en la teva acció. Així de fàcil! Que continuem utilitzant vides d’animals per extreure’n la pell depèn de tu.

Si ells poguessin parlar

Si ells poguessin parlar ens explicarien coses encantadores de gent meravellosa, però que va “oblidar” de posar el xip al seu animal preciós que tant estimaven i, és clar, el van perdre per sempre.

Altres ens explicarien coses horribles des que van néixer, quan el propietari els mirà amb aquella ganya de nosa pintada al rostre i pensava per a si: què en faré de tanta gossada!! I és clar els va començar a regalar al primer que passava i se’ls mirava amb un punt d’il·lusió, il·lusió que es va evaporar tan aviat com va entendre que hi havia unes necessitats que calia satisfer. Però va trobar la solució: “deixar-lo” en un lloc concorregut i ben lluny perquè mai més no pugués tornar i un altre se n’ocupés. Abans d’això hi haurà hagut un calvari de descurances que l’animalet haurà viscut amb desconsol. Ells saben quan no se’ls estima i no es compleix el mínim perquè la relació funcioni en un feedback enriquidor per ambdues bandes i això els entristeix i molt. Tan important com el menjar és l’afecte. Ai! Si poguessin parlar!!


Un dia es troben perduts, deixats a la bona de Déu i aquella gana que sentien de tant en tant, ara s’ha convertit en fam i aquella soledat i tristesa ara ja és infinita. Sols davant tot, deambulen d’un lloc a l’altre, anhelant per trobar una mirada amorosa i una mà amiga. Llavors ve, si hi ha sort, la protectora. Què dir d’aquesta gent que dóna part de la seva vida per una nosa que ningú no volia? Són àngels i m’emociono només de pensar-hi.

Els observen, els curen les ferides de la pell i del cor, sacien llurs estómacs famolencs i assedegats. Però el bàlsam final que els retorna la il·lusió perduda és quan hi ha algú que va a la Protectora i busca un amic, un company amb qui compartir la vida. Ai! Si poguessin parlar!! Us dirien com agraeixen aquest retorn a la normalitat, a tornar a sentir que es batega per ells i que compteu per algú.Us dirien tantes coses que només podeu intuir a través del gest i de la mirada amorosa plena de tendresa i agraïment. Només per això val la pena adoptar perquè l’agraïment és infinit i recíproc i ens fa més bells i més bona gent.

La Canera de Lleida O CAAC Lleida. Problemes.

Fa temps que se senten veus que la canera de Lleida no funciona. Les queixes surten tant de la gent que esporàdicament la visita com del voluntariat que amb molt bona fe dóna part del seu temps perquè aquells animalons tinguin una vida més agradable.

El que es diu, des de fa molt temps, és que des del menjar fins a la neteja ha de millorar molt. El menjar és escàs i la neteja es fa sense cap prevenció. Veure animals afeblits i cadells xops de la mànega d’aigua, en ple hivern, és un clàssic. S’han arribat a dir coses realment greus del que allí passa. S’han fet moltes reunions amb els encarregats de la Canera a l’Ajuntament de Lleida. Sempre marxem amb l’esperança que potser sí, que aquesta vegada ens hauran fet cas i al cap de poc Sant Tornem-hi!

Per a mostra aquest animaló de la foto. És clar que de tant en tant arriben a les protectores i Centres d’Acollida animals que estàn a les últimes, però no és el cas. El voluntariat de la Canera ha tingut molta paciència i si s’ ha queixat és perquè no han trobat cap més sortida.


Es una vergonya per a tots els lleidatans tenir un equipament que en comptes de donar un servei digne, sigui tan deficitari en tots els aspectes. Això és intolerable i algú ha d’actuar. Està clar que l’ajuntament de Lleida en tema d’animals de companyia també suspèn.


La nostra solidaritat i suport al Grup de voluntaris i a les protectores que habitualment treuen els animals més necessitats per tal de donar-los una vida millor. Si no fos per tota aquesta gent aquell centre seria encara més inhabitable. Anem malament quan el voluntariat ha d’ajudar l’administració. Vol dir que fallen moltes coses i que convé canvis i renovació. La incompetència no ha d’estar permesa quan tenim entre mans éssers intel·ligents i sensibles. Però per a ella només són coses.

Podeu llegir l’article complet fent clic aquí.
*Plataforma Animalista Terres de Lleida no es fa responsable del contingut distribuït en en l’enllaç.

La policia torna a matar a Calafell

El Rottweiler mort a Calafell per un policia, és novament una trista i polèmica notícia. Ja és la segona vegada en pocs dies que un animal és la víctima de la inoperància i la irresponsabilitat dels humans.

Era un gos jove, no tenia més d’un any, que anava solt pel carrer. Els veïns estaven preocupats perquè era un gos de “raça perillosa” i havien trucat repetidament a l’ajuntament perquè el retirés de la via pública. La policia havia intentat atrapar-lo sis vegades sense èxit. En trucar al timbre del suposat propietari sembla que el gos reaccionà de forma no amigable, però no especifica cap atac per part del gos. El policia s’espanta i “en defensa pròpia” el mata.

Cal veure que s’han saltat un munt de passos que han portat al tràgic incident. En primer lloc un ajuntament ha de retirar el gos tan aviat com li donen la notícia. Si no el poden agafar i se suposa que té propietari, buscar el responsable de l’animal que és qui es podrà apropar a ell sense problemes. Recordar al propietari que un animal, no pot anar solt pel carrer. Que si està catalogat de “raça perillosa” ha d’anar amb morrió i passejar lligat.

També han de tenir assegurança etc. S’endevina que l’ajuntament va ser tou en no exigir als propietaris tots aquests requisits que si no es compleixen són sancionables. Per tant deduïm que el pobre animal no tenia la família que mereix i administració tampoc ha fet el correcte; l’animal ha pagat les conseqüències d’aquestes irresponsabilitats.

Un altre aspecte és la feina dels policies. Moltes vegades hem reivindicat cossos de seguretat preparats, amb coneixements d’etologia canina per enfrontar-se a animals abandonat, perduts o ensalvatgits perquè mai no se sap per on sortiran i cal estar preparats perquè tot acabi com cal. Treure l’arma no ha de ser la solució davant d’un cas complicat o de risc. Tot plegat qui paga els plats trencats sempre és el més feble.

No tothom pot ser propietari d’un animal, no tothom pot ser alcalde, no tothom pot ser policia. Si ho ajuntem tot surt un desastre. Queda demostrat. N’aprendrem?

Podeu llegir l’article complet fent clic aquí.
*Plataforma Animalista Terres de Lleida no es fa responsable del contingut distribuït en en l’enllaç.

Mereixem el planeta blau i verd?

Fins avui la terra encara té uns colors sanitosos, però tenim massa advertiments que això no pot durar, si no modifiquem hàbits de consum demolidors.

Avui tornem a encarar els residus i més concretament els plàstics. Si mirem les fotografies fan encongir el cor. No és només una qüestió estètica que ens colpeja la sensibilitat veure un espai obert brut i ple de deixalles, sinó que també hi ha l’efecte directe damunt dels animals i les plantes i de retruc les persones. Que un animal no pugui menjar, nedar o volar perquè s’ha quedat enxarxat en un bolic de plàstic i mori, no és la imatge que ens dona alegria.

Tota imatge que ataca la vida en les seves diferents formes, animal o vegetal, també ens ataca a nosaltres i un dia, no hi haurà retorn. Que hi fan els plàstic i la brossa escampats pels camps, els rius i oceans? Sembren la mort directa o a través de la pol·lució. Com mirarem els ulls dels futurs habitants quan ells, gràcies a les nostres accions, no tinguin solució?


La recollida selectiva és una manera d’ordenar tota la brossa que la societat de consum genera. El nostre gra de sorra és participar en cada una de les modalitats de recollida selectiva, sigui les illes de contenidors o el Porta a Porta. Potser l’única manera serà controlant més i sancionant qui ho fa malament.

Cap problema pels qui s’esforcen, i un “si us plau per força” pels ganduls i irresponsables. Que així sigui. Hi ha gent que espera més dels polítics i això és que es mullin pel medi ambient. Ells són l’autoritat. A nosaltres ens toca reciclar. A ells els toca actuar si no es fa. Apa-li, ja fan tard!!

La Rioja, capdavantera a l’estat en la Llei de protecció dels animals de companyia!!

Fa poc era la llei catalana la capdavantera (una altra cosa és que es complís), però com a llei era la millor. Però vet aquí que la Rioja ens ha passat la mà per la cara pel que fa al tema de l’esterilització.

Tothom sap que si l’article 11.3 fos més concret tindríem una llei on agafar-nos a l’hora d’exigir l’esterilització dels animals de companyia, però no és així, cosa que no passa amb la llei de la Rioja. Ras i curt s’obliga a esterilitzar tots els animals de companyia, incloent-hi, a part de gats, gossos i fures, a conills, hàmsters etc. I també els gossos de caçadors, i hi ha fortes sancions si no es fa.

Segur que a la Rioja hi haurà un abans i un després. Actituds com la catalana que vol, però no executa no serveixen de res ja que la gent s’ho aprèn i passa de tot, per això els abandonaments augmenten cada any. Cal ser valents i creure’s i practicar allò que prediquem, sinó no ens en sortirem.

Demanem a l’administració que es posi les piles. Que dicti lleis clares i, sobretot, que les faci complir!! Es la vostra feina i és la vostra obligació. En tema animals de companyia esteu suspenent i la vostra incompetència genera patiment en animals i persones i despeses innecessàries que paguem entre tots! Fins quan?

Podeu llegir l’article complet fent clic aquí.
*Plataforma Animalista Terres de Lleida no es fa responsable del contingut distribuït en en l’enllaç.

Dedicat al grup de caçadors de Motilleja (Albacete) i als que se’ls assemblen

L’actitud d’aquests eixelebrats em recorda les venjances que feien els senyors feudals de l’època medieval quan volien escarmentar un rival: li arrasaven els camps i li mataven el bestiar.

No cregueu que s’ha avançat gaire. El grup de caçadors de Motilleja, ha fet el mateix davant d’un veí que els ha denunciat per caçar fora del coto i en una zona perillosa pels ciclistes i vianants, ja que feien foc d’armes creuant un camí.

Davant de la denúncia s’han atorgat el dret de la venjança per a escarment, a més, de qui gosi piular! Li han rebentat l’hort i li han matat les gallines esclafant-los el cap! Com hi ha món! Cinc-cents anys ens allunyen de l’època medieval, però per aquesta gent el temps no ha passat. Convé lamentar també l’actitud de l’autoritat, sigui Seprona o l’ajuntament.

Qui ha delatat aquest veí als caçadors? No diu la dita que tenim el govern que mereixem? Alguna cosa no fem bé. Cadascú que s’ho miri com vulgui sigui a Motilleja o a les comarques catalanes, que de senyors medievals i malgovern n’anem ben servits, sinó vegeu com rutllen algunes alcaldies i com els agents rurals fan la vista grossa davant de greus incompliments.

Estan tots els animals xipats? Pobles que no porten els gossos al CAAC Segrià i no passa res, colònies de gats que en desapareix la població per art d’encanteri, alcaldies que prohibeixen als alimentadors que els donin menjar quan són ells els qui n’haurien de tenir cura esterilitzant i alimentant correctament, com sinó s’ha de controlar la població?

De personatges medievals n’hi ha a tot arreu, dèiem, uns més ferotges que altres, però medievals al cap i a la fi! Ens queda molt camí, més si permetem que aquestes persones ocupin un lloc de poder i cometin aquestes accions amb éssers indefensos. Que canviïn les coses està a les nostres mans, pensem-hi!!

Article complet:

*Plataforma Animalista Terres de Lleida no es fa responsable del contingut distribuït en en l’enllaç.

Última estadística d’abandonament a Catalunya

Abans del 2005, s’abandonaven uns 25000 cànids anualment. A l’estadística del 2005 en va sortir 27000, a la del 2015 prop de 30.000, de gats no es pot saber, la majoria sobreviuen en colònies i molt poques estan controlades correctament, esterilitzant i alimentant com ha de ser.

No anem bé. Tenim una llei de protecció que deien que era la més avançada de l’estat, però si les normatives no es fan complir ni se sanciona, és paper moll.

Quantes persones se sancionen per no xipar el seu animal? Quants animals de particulars van a parar a les protectores i no porten xip? Es una vergonya!! L’article 11.3 que parla sobre l’esterilització abans de fer transacció és tan ambigu que no saps per on agafar-lo. A qui esteu protegint? Vergonya!!

A la Rioja han tret una llei d’esterilitzar els animals de companyia, incloent els dels caçadors i amb fortes sancions per qui no ho fa. Mereixen un monument. Quan s’adonarà l’administració que l’esterilització és la mare dels ous? Qui vulgui tenir animal de companyia que el tingui en condicions i esterilitzat. Ens assegurem que no crearà més problemes ni patiments, portant al món animals que van a parar, molts d’ells, a les protectores, CAAC’s O morts a les carreteres. No em digueu que això sigui una societat avançada. Més vergonya!!