El valor de l’amistat

No importa el forts que siguem, sempre hi ha un punt o un moment vulnerable a la nostra vida que pot ser definitiu. És llavors quan l’ajuda dels altres ens demostra que ens necessitem i que el treball de grup ens salva de molts trencacolls, com aquest lleó acorralat que salva la pell gràcies al seu amic. Una bonica metàfora que obre moltes portes: el valor de l’amistat, del treball en grup, de la confiança i de la humilitat.

Saber que som vulnerables i que ens necessitem mútuament, ens fa més grans.

L’amor és gratis

Quan una persona no té res és quan pren relleu l’amor. Aquest noi deu sentir una impotència mortal per voler ajudar els gossos de carrer sense mitjans al seu abast. La determinació de repartir abraçades entre els cans és una brillant idea que ells entenen i senten. Només cal veure les imatges que et tocaran el cor i et recordaran que l’amor és gratis, però només les grans persones saben com regalar-lo.

[fvplayer id=”4″]

Es pot justificar la caça?

[fvplayer id=”1″]

La caça ja és en si una manera de passar el temps prou miserable perquè ara ens presentin espectacles com aquest vídeo, escenes realment cruels i horribles. Avui la caça no es pot justificar de cap manera, és igual que la vestim d’esport o d’activitat mediambiental per “controlar” plagues de conills o porcs senglars. Tothom sap que no controlen res i que el descontrol és degut al trencament de l’equilibri entre espècies, provocat pels humans, però és una manera hipòcrita per justificar-la.

És poden dir moltes coses negatives sobre la caça. Imatges com la del vídeo ens deixen amb el cor encongit i ens reiteren un cop més que en els racons foscs de la seva activitat s’amaga més dolor i més crueltat que la que hom pot imaginar. No hi ha excuses i la indolència del caçador que permet l’acarnissament dels gossos sobre el pobre cèrvol no té paraules, tampoc la manera com permet que els animals, vagin caient al barranc, encegats per la follia del mateix atac. Pobres animals educats només per a la mort!
Accions com aquestes haurien de ser punibles i mereixen el nostre rebuig més sentit.

La caça només ens pot regalar escenes de crueltat i no té cap excusa perquè es continuï practicant. Fins quan es permetrà?

No vull que m’abrigui el dolor o la mort!!

Avui dia tenir un abric de pell comença a estar mal vist. Molta gent ja no accepta ni abrics ni sabates, cinturons, etc. fets amb pells d’animals perquè s’endevina que darrere hi ha la mort d’un ésser viu (d’espècie protegida o no, és igual, el patiment és el mateix) al qual hem arrencat la pell per fer un objecte que es pot confeccionar amb altres materials, sense tenir cap necessitat de matar res.

Dic tot això perquè poques persones es plantegen la crueltat que implica l’exigència de tenir una funda nòrdica amb farcit total o parcial de plomes d’aus. Estem en les mateixes que amb l’ús de pell, hi ha altres productes que poden substituir les plomes sense cap necessitat d’arrencar-les de les oques, ànecs etc. que es queden amb una pell ulcerada i cruelment ferida pel fet d’arrencar-los les plomes. En situacions com aquestes és quan entenem la raó de ser del veganisme que es neguen a utilitzar cap producte derivat dels animals.

Com més temps passa més raó tenen i és que la societat va madurant i lentament anem avançant cap al respecte, no sols a la vida dels animals, sinó també a una vida digna. Pensem-hi, potser empatitzem més del que creiem. Ja no m’interessen les fundes amb farcit de plomes reals, ni abrics, ni sabates, cinturons, bosses… en què hi ha participat el dolor, la mort o ambdues coses. No en volem saber res! Està clar que estem canviant i serà per a bé!

Abandona sota la pluja

Només vols plorar, quan veus aquesta desoladora imatge, el que vols és plorar. L’abandonament d’animals de companyia ha estat acceptat, per desgràcia, com un costum i això no pot seguir així.
 
Aquesta imatge ha estat presa a Carolina del Nord (Estats Units) per una noia que va trobar aquesta gosseta vivint en condicions deplorables. La gosseta, sense llar, mostrava en el seu rostre un sentiment de tristesa i total resignació.
 
Per sort, en aquell moment passava una noia anomenada Valinda Cortez que la va ajudar a trobar una nova vida amb una família que l’estimés i l’apreciés de veritat. Que podria haver passat si ningú no l’hagués ajudat? Seguiria abandonada? O simplement seria morta?
Així doncs abans d’adoptar un animal ens hauríem de plantejar dues senzilles preguntes: L’ESTIMO? M’ho puc permetre per espai, temps i economia?
 
Només quan la resposta sigui un SÍ absolut, podrem tirar endavant d’adopció. Ser sincers amb nosaltres mateix estalviarà problemes i patiment als animals i de retruc a les persones que patim per ells.
Article complet:


*Plataforma Animalista Terres de Lleida no es fa responsable del contingut distribuït en en l’enllaç.

Carn de laboratori

És una supernotícia: proteïnes d’origen animal sense patiment de cap tipus: amuntegament d’animals en granges, alimentació amb deficiències de qualitat, medicació continuada perquè no caiguin malalts, entre els medicaments els antibiòtics als quals molta gent ja s’ha fet resistent, tenir-los i tractar-los com a coses mirant bàsicament el rendiment econòmic, no en va se’n diu “explotació ramadera”. També hi ha la carn, generalment de producció ecològica, en què els animals estan ben tractats, viuen en espais saludables a l’aire lliure i estan alimentats d’una manera correcta. Poden viure sense patiments, però el final és el mateix: els fills són separats de les mares per dur-los a l’escorxador (vedells, corders, cabrits, poltres, cavalls…) i un llarga etcètera d’animals molt joves o adults la finalitat dels quals és una mort violenta i no exempta de patiment per les pobres bèsties.

Per una altra banda hi ha els ramaders, grangers i tot el sector que viu dels animals, cases de pinsos, productes veterinaris… que hauran de plegar o reconvertir l’empresa i adaptar-se a la nova situació. Pot semblar molt dramàtic, però al llarg de la història dins dels procés evolutiu de la humanitat tot es mou i tot és canviant. Molts oficis artesanals han hagut de plegar davant de l’avenç de les màquines que han vingut a alliberar els humans de càrregues i treballs molt feixucs.

El fet és que produir masses de carn sense que hi intervingui un sistema nerviós vol dir produir proteïna animal sense patiment. Si a més està lliure de medicaments, molt millor. Des d’un punt de vista organolèptic caldrà veure quin gust i propietats té, però segurament que -com tot- anirà millorant amb el temps.

Les persones que són vegetarianes per estalviar-se el sacrifici dels animals ja podran consumir carn tranquil·lament i pels vegetarians convençuts que la proteïna vegetal és millor, doncs no haurà canviat res. Ah! I pels que volen un bon filet d’animal criat amb granja si aquesta carn ofereix les mateixes propietats s’hauran d’acostumar al nou costum, tampoc no haurà canviat res i la consciència ho agrairà. Anys després recordarem quan als escorxadors havien de matar animals per alimentar-nos, com havia de ser de dur i desagradable, igual que ho seria avui si nosaltres haguéssim de matar amb les pròpies mans els animals que consumim. Feliçment els escorxadors, aquestes sales de tortura, desapareixeran.

La carn de laboratori ha vingut per quedar-se, i és una molt bona notícia!

Article complet:

*Plataforma Animalista Terres de Lleida no es fa responsable del contingut distribuït en en l’enllaç.

Els llops, no són interessos, són éssers vius!

El llop com altres espècies que han estat amb perill d’extinció en algunes zones, és un exemple més del joc d’interessos que hi ha en el tema animals.

Representa que primer cal salvaguardar els béns dels humans i també els seus prejudicis i fòbies, després ve la natura. Després ens lamentem que si aquella o altra espècie s’ha convertit el plaga (porcs senglars, conills…) quan abans hem fet desaparèixer els seus predadors naturals, trencant el cicle biològic i el que la natura necessita per estar equilibrada.

Ara invertiran un munt de milions per fer veure que preparen un pla per tenir entretinguda la clientela tant d’una banda com de l’altra. Certament si no hi ha una filosofia i uns polítics capaços de mantenir la coherència i el bon fer no anem bé. Qui ho paga és el més feble, en aquest cas els animals, com sempre. Vergonya!!

Això no és cuinar

Potser a algunes persones els farà gràcia que un noiet molt jove, dins del programa “Master Chef junior”, hagi de matar una anguila abans de cuinar-la, però els animalistes sabem que qualsevol acció que pot suposar dolor o perill per a un animal ens afecta i el rebutgem. Es allò del respecte a la vida, sabedors que qualsevol ésser viu hi té dret i que no es pot morir sense dolor. El nen recordarà sempre aquest episodi si és prou sensible, i si l’educació dels grans no aconsegueixen esborrar el mal tràngol explicant-li com a normal un fet que no ho és. Ja és prou dur menjar animals, molt més haver-los de matar abans i això no fa cap gràcia. És igual que sigui un gos ( a la Xina se’ls mengen), un ximpanzé, un conill, un pollastre O una anguila. Tot depenent de la cultura i de la sensibilitat acceptarem més una mort que una altra, però totes, absolutament totes fan escruixir els animalistes que les condemnem totalment. Per això hi ha molts animalistes vegetarians, convençuts que es pot viure tant O millor sense el consum de proteïna animal. Hi ha molta bibliografia sobre el tema, només cal obrir la ment a la informació i el cor al dolor que deixem enrere. Tant un com l’altre ens beneficien. En podeu estar segurs!!

[fvplayer src=”//panimalistalleida.org/wp-content/uploads/2018/10/1513362397723.mp4″ width=”1024″ height=”576″]

Els galgos, no es mereixen el que reben!

De tots els cànids, els galgos són una de les races més que té un caràcter més agradable. Alhora és una de les races més maltractades per l’ésser humà, com la tradició que segueixen certs caçador del sud d’Espanya que es desfan d’ells un cop són vells o no serveixen per caçar de la manera més cruel i mesquina: abandonats, tirats en un precipici, lligats a les vies del tren, penjar-los d’un arbre amb les potes de darrere que tot just toquen el terra i cansats d’aquesta incòmoda posició, després d’hores, es deixen anar i ells sols s’escanyen.

Aquesta i altres “delicadeses”, com els durs entrenaments dels que els dediquen a les curses etc ha despertat la tendresa de les bones persones cap a aquests fidels animals dels quals només se’n pot parlar amb admiració i respecte. Per això s’han creat associacions que es dediquen de manera preferent a la seva defensa (Galgos 112, SOS GalgosGalgos del Sur, que són els qui denuncien el maltractament continuat d’aquests animals al sud d’Espanya.

Les qualitats d’aquests animals són moltes. Malgrat l’alçada, són molt pacífics i pacients i relaxa només de veure’ls ajaguts, tranquil·lament esperant l’hora del passeig. Són molt agraïts i bons per naturalesa. Per aquestes i moltes altres qualitats hi ha molta gent que, afortunadament, els adopta i ajuda a resituar-los en famílies que els estimin. El que no entenem és per què no estan més perseguides aquests tipus de pràctiques perquè no hi hauria d’haver cap tradició que estigués per damunt de la llei, si aquesta tradició ocasiona dolor, sofriment o simple i incomoditat gratuïta a un animal.
40.000 Galgos abandonats anualment parla de la pràctica encara vigent i com actuen les autoritats del sud davant del fet. Vergonyós!!