Els animals als països desenvolupats

A Holanda una dona que anava amb el seu gos cau inconscient al carrer. S’hi presenta l’ambulància, però no poden agafar la dona ja que el gos la protegeix impedint que ningú s’hi apropi. Els cossos de seguretat, degudament entrenats, fan de manera de poder agafar el gos amb un llaç per poder auxiliar la dona que és portada a la clínica. Un cop recuperada el gos torna a casa amb la seva propietària. Que hagués passat aquí? Us recordeu de Sota? I del cas de Madrid? Aquesta és la diferència entre uns cossos de seguretat preparats, propis d’un país desenvolupat i els que tenim aquí. Gandhi va dir:
La moral dels pobles i de les persones es demostra segons el tracte que donen als seus animals“. No cal dir res més!

Si ells poguessin parlar

Si ells poguessin parlar ens explicarien coses encantadores de gent meravellosa, però que va “oblidar” de posar el xip al seu animal preciós que tant estimaven i, és clar, el van perdre per sempre.

Altres ens explicarien coses horribles des que van néixer, quan el propietari els mirà amb aquella ganya de nosa pintada al rostre i pensava per a si: què en faré de tanta gossada!! I és clar els va començar a regalar al primer que passava i se’ls mirava amb un punt d’il·lusió, il·lusió que es va evaporar tan aviat com va entendre que hi havia unes necessitats que calia satisfer. Però va trobar la solució: “deixar-lo” en un lloc concorregut i ben lluny perquè mai més no pugués tornar i un altre se n’ocupés. Abans d’això hi haurà hagut un calvari de descurances que l’animalet haurà viscut amb desconsol. Ells saben quan no se’ls estima i no es compleix el mínim perquè la relació funcioni en un feedback enriquidor per ambdues bandes i això els entristeix i molt. Tan important com el menjar és l’afecte. Ai! Si poguessin parlar!!


Un dia es troben perduts, deixats a la bona de Déu i aquella gana que sentien de tant en tant, ara s’ha convertit en fam i aquella soledat i tristesa ara ja és infinita. Sols davant tot, deambulen d’un lloc a l’altre, anhelant per trobar una mirada amorosa i una mà amiga. Llavors ve, si hi ha sort, la protectora. Què dir d’aquesta gent que dóna part de la seva vida per una nosa que ningú no volia? Són àngels i m’emociono només de pensar-hi.

Els observen, els curen les ferides de la pell i del cor, sacien llurs estómacs famolencs i assedegats. Però el bàlsam final que els retorna la il·lusió perduda és quan hi ha algú que va a la Protectora i busca un amic, un company amb qui compartir la vida. Ai! Si poguessin parlar!! Us dirien com agraeixen aquest retorn a la normalitat, a tornar a sentir que es batega per ells i que compteu per algú.Us dirien tantes coses que només podeu intuir a través del gest i de la mirada amorosa plena de tendresa i agraïment. Només per això val la pena adoptar perquè l’agraïment és infinit i recíproc i ens fa més bells i més bona gent.